La fal·làcia de la bombolla de la IA o el nou feudalisme digital

Aquest article ha estat escrit per Esteve Graells

Darrerament, qualsevol blog, canal de Youtube, i altres, és endinsar-se en un tema continuat: la bombolla de la intel·ligència artificial (IA).

Les xifres astronòmiques d’inversió, la revalorització gairebé miraculosa de determinades companyies de targetes gràfiques, memòries per a servidors i l’eufòria desmesurada per qualsevol producte que porti el cognom “IA” han encès totes les alarmes. Molts analistes, amb la cicatriu encara fresca de la crisi del dot-com del 2000, adverteixen que el castell de naus podria ensorrar-se en qualsevol moment.

Davant d'aquest escenari, vull ser molt clar: la bombolla no em preocupa. De fet, considero que com més inversió es realitzi, més ràpid avançarem cap a la resolució de problemes que fins ara creiem insolubles. El que molts anomenen «bombolla» és, en realitat, l’esforç de capitalització més gran de la història de la humanitat per aixecar una infraestructura que ho canviarà absolutament tot. 

Davant d'aquest escenari, vull ser molt clar: la bombolla no em preocupa.

Per a mi, el vertader problema no és el preu de les accions, sinó qui està aglutinant aquest poder i com s'està configurant una nova oligarquia tecnològica que amenaça de deixar la societat civil i els governs a la intempèrie o avassallats.

El mirall de la història: El preu de la civilització

La història ens ensenya que cap revolució tecnològica de propòsit general ha arribat de puntetes ni amb pressupostos prudents. Al segle XIX, el món va viure la febre del Ferrocarril.

Es van invertir fortunes ingents, es van perdre patrimonis familiars sencers i moltes companyies ferroviàries van fer fallida. Des d’una òptica estrictament financera d'aquell moment, va ser una bombolla devastadora. Però, quan la pols es va assentar i els especuladors van marxar, les vies seguien allà i van permetre el naixement de l’era industrial.

La «bombolla» és, per tant, el mecanisme necessari per accelerar el futur.

El mateix va succeir amb la bombolla d’internet a principis d’aquest segle. Es van cremar milers de milions en idees que no tenien sentit, però el capital desplegat va permetre instal·lar els milers de quilòmetres de fibra òptica que avui sostenen la nostra economia digital. La «bombolla» és, per tant, el mecanisme necessari per accelerar el futur. Com més capital s'injecti en IA, més ràpid arribaran les solucions mèdiques, energètiques i productives. La inversió privada és el motor indispensable, i en lloc de témer-la, hauríem de celebrar la seva audàcia.

El risc real: L'oligarquia tecnològica

Aquí és on el debat ha de fer un gir crític. Mentre els economistes es preocupen per la volatilitat de les accions de NVIDIA, OpenAI o Microsoft, la societat hauria de fixar-se en la propietat d'aquestes infraestructures. Estem assistint a la consolidació d'una oligarquia tecnològica: un grup ultrareduït de corporacions que no només controlen el programari, sinó també el maquinari (els xips) i les gegantines granges de servidors necessàries per fer-los funcionar.

Aquesta concentració de poder ens situa a les portes d'un nou «feudalisme digital».

Aquesta concentració de poder ens situa a les portes d'un nou «feudalisme digital». Si el cost d'entrada per desenvolupar una IA puntera és tan elevat que només aquestes poques mans poden "jugar", la democràcia s'afebleix. Ja no parlem d'empreses competint en un mercat lliure, sinó d'una elit que posseeix els "castells" del coneixement i la computació, obligant la resta de la humanitat a ser simples vassalls que paguen tribut —en forma de subscripcions i dades— per accedir a la intel·ligència.

La privacitat de l'ànima: El control de la dada íntima

Aquesta oligarquia no només acumula diners, sinó que està recollint el tresor més preuat de la nostra espècie: la nostra intimitat. Fins fa poc, les grans tecnològiques sabien què compràvem. Ara, a través de la IA, estem lliurant dades ultrasensibles en temps real. Cada vegada que interactuem amb un model de llenguatge o una IA generativa, estem revelant patrons de pensament, pors, inseguretats emocionals i, en molts casos, dades mèdiques preventives que ni nosaltres mateixos hem processat encara.

Podem permetre que aquesta informació tan profunda sobre la nostra psicologia i biologia estigui exclusivament en mans privades? L'objectiu primari d'una empresa és el benefici de l'accionista, no és el bé comú.

Sense una infraestructura pública que garanteixi la sobirania sobre aquestes dades, l'oligarquia tecnològica tindrà un poder de manipulació sense precedents en la història: ho tindrà absolutament tot per exercir un autoritarisme.

On és l'Estat en la construcció d'aquesta nova "xarxa elèctrica" de la intel·ligència?

És aquí on la meva crítica es dirigeix al sector públic. On és l'Estat en la construcció d'aquesta nova "xarxa elèctrica" de la intel·ligència? Europa ha optat per un camí lloable però reactiu: la regulació. Som líders a posar límits ètics amb l'AI Act, però regular sense tenir la capacitat de produir ens converteix en un museu amb moltes normes, però sense futur propi.

A Espanya s'han fet passes interessants amb la creació de l'AESIA (Agència Espanyola de Supervisió de la IA) i la voluntat d'impulsar la IA en castellà. A Catalunya, tenim el Barcelona Supercomputing Center (BSC), una autèntica joia de la corona que acull el MareNostrum, un dels ordinadors més potents del planeta. Iniciatives com el projecte Aina, per garantir que el català sigui una llengua de ple dret en l'era digital, són exemples de sobirania necessària.

Però no és suficient. El sector públic no pot limitar-se a ser un gestor de subvencions o un client de l'oligarquia tecnològica. Necessitem una infraestructura pública de computació i dades que sigui tan accessible per a un hospital de comarques o una Pime de l'Eixample com ho és avui l'aigua corrent. Necessitem que el talent format a les nostres universitats pugui innovar sobre una base pública i sobirana, sense haver de cedir el control de la seva innovació a un gegant de Silicon Valley només perquè no té prou capacitat de càlcul.

Conclusió: Un nou contracte social

L'objectiu d'aquestes línies no és demanar prudència en la inversió. Al contrari: demano més inversió, més audàcia i molta més velocitat, com més millor, i com més innovadora, més malalties resoltes, més cotxes conduint autònomament, i com menys temps dediquem a tasques repetitives millor.

La revolució de la IA és la gran oportunitat de la nostra generació per resoldre els grans reptes del segle XXI, des del canvi climàtic fins a la longevitat d’alta qualitat.

La inversió és el motor, però la sobirania ha de ser el volant.

Però no podem deixar que aquesta revolució sigui segrestada per una oligarquia tecnològica mentre nosaltres ens mirem el melic discutint si les accions de borsa estan massa cares. El meu debat no és si hi ha una bombolla, el meu debat és si serem ciutadans lliures en una era de la intel·ligència compartida o simples súbdits d'un monopoli algorítmic.

La inversió és el motor, però la sobirania ha de ser el volant. És hora que el sector públic i la societat civil deixin d'observar des de la barrera i comencin a construir els seus propis fonaments. El futur no és de qui més inverteix, sinó de qui garanteix que els fruits d'aquesta inversió siguin un bé comú per a tota la humanitat.