Més enllà de la tecnologia: La cibernètica i el mirall humà

Aquest article ha estat escrit per Josep Forest

L’any 1948, Norbert Wiener va definir la cibernètica com l’estudi científic del control i la comunicació en l’animal i la màquina. En aquell moment, la definició semblava traçar un pont teòric entre dos mons separats. Avui, però, aquell pont ja no hi és. Els dos mons en són un de sol. La frontera entre el que és biològic i el que és sintètic es difumina a una velocitat que amb prou feines podem processar.

De la "computadora" als "wearables"

Si mirem enrere, a la dècada de 1970, la relació de l'ésser humà amb la computació era de distància. La màquina era un ens aliè, un objecte massiu que ocupava habitacions senceres i que requeria protocols complexos per interactuar-hi. Era una tecnologia nova, distant i aliena a la persona.

Si mirem enrere, a la dècada de 1970, la relació de l'ésser humà amb la computació era de distància.

Avui, la realitat és radicalment oposada. Ja no "usem" tecnologia en el sentit tradicional de la paraula, sinó que hi coexistim en simbiosi. El dispositiu mòbil ja no és una eina, sinó una extensió del nostre cos. Des de la llar connectada fins al cotxe autònom, passant pel rellotge que monitora el nostre pols cardíac constantment, l’entorn digital ha deixat de ser opcional.

Tot això no és més que l'evolució natural de la humanitat, que a diferència de la resta d'espècies, que estan condemnades a l'adaptació biològica lenta o a l'extinció davant els canvis de l'entorn, l'ésser humà ha dominat la construcció de nínxol (funció que una espècie desenvolupa en un ecosistema determinat). No esperem que el nostre cos canviï per sobreviure, sinó que transformem el planeta per fer-lo habitable (Niche Construction: The Neglected Process in Evolution - Odling-Smee, Laland & Feldman).

Dels videojocs a la IA

Com hem arribat a aquest salt vertiginós en menys d'una generació? La transició de simples màquines de calcular a robots que salten, ballen i aprenen no ha estat un camí lineal ni totalment planificat. En el cor d'aquesta revolució hi trobem el que podríem anomenar un "accident de la història".

El que abans servia per moure personatges en un entorn virtual, ara entrena les xarxes neurals que gestionen el món real.

La targeta gràfica (GPU), una peça de maquinari dissenyada originalment per a la tasca recreativa de renderitzar videojocs i pintar píxels en temps real, va resultar tenir l'arquitectura perfecta per al càlcul neuronal massiu. Aquesta potència gràfica va ser el catalitzador que va permetre passar dels videojocs a l'entrenament de models d'intel·ligència artificial complexos. El que abans servia per moure personatges en un entorn virtual, ara entrena les xarxes neurals que gestionen el món real.

El passat es fa present en un "flash"

Aquest progrés és fruit d'una cadena d'innovació silenciosa que ha connectat dècades de recerca. Les dates i dades més interessants que ressonen:

• IA i Fonaments: Des de les teories d'Alan Turing el 1950 fins al naixement oficial del terme amb John McCarthy el 1956.
• Robòtica: Un concepte batejat per Isaac Asimov (1941) que va prendre forma física amb l'Unimate, el primer robot industrial, el 1954.
• Visió Artificial: Iniciada amb la tesi de Larry Roberts (1963) i el cèlebre "Summer Vision Project" de Seymour Papert el 1966.

Tots aquests salts han anat succeint dessincronitzadament fins que "avui" han confluït tot abocant-nos a una nova era.

Cada salt ha obert la porta al següent: el joystick va inspirar la interacció, la GPU va donar la potència, les xarxes neurals van crear el "cervell digital" i la robòtica humanoide hi va posar el cos per aplicar la intel·ligència apresa. Tots aquests salts han anat succeint dessincronitzadament fins que "avui" han confluït tot abocant-nos a una nova era.

Canvi d’enfocament

Hem arribat a un punt on la simetria ja no és una metàfora. Hem creat màquines que veuen, es mouen i interactuen com nosaltres. Els robots actuals reconeixen cares, interpreten gestos i naveguen per espais humans amb una precisió que sovint supera la nostra.

La pregunta ja no és tècnica, sinó profundament filosòfica.

Aquesta capacitat ens obliga a moure el focus de la tecnologia cap a l'ètica. Si una màquina pot veure, sentir, aprendre i actuar com un ésser humà, quina és la diferència que realment importa? La pregunta ja no és tècnica, sinó profundament filosòfica. On posem el límit? Podem posar-n'hi cap, de límit?

Més enllà de la filosofia...

Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, actualment el consum elèctric atribuïble directament a alguna forma d’IA és de l’1,5% global. Tot i que aquest percentatge sembli petit, es calcula que correspon a 415 TWh (terawats-hora) anuals. Això representa més del consum elèctric total de països sencers com Argentina o Suècia.

Les dades mostren també que el consum lligat a la IA augmenta entre un 20% i un 30% anual, i l’augment no és lineal, sinó que és molt probable que aquest consum segueixi una relació exponencial.

Les dades mostren també que el consum lligat a la IA augmenta entre un 20% i un 30% anual, i l’augment no és lineal, sinó que és molt probable que aquest consum segueixi una relació exponencial.

Òbviament, aquest creixement és un clar limitant que tindrem molt abans que la humanitat no es decideixi per la limitació o regulació efectiva dels límits de la IA. Estem arribant a la paradoxa que Hampton Fancher i David Peoples varen plasmar brillantment a Blade Runner? O la realitat energètica del planeta serà un factor més pragmàtic que autoregularà el desplegament massiu de la IA en totes les seves formes?

I si mirem al futur de la computació, que tot apunta que serà quàntica, resoldrà aquesta el problema energètic a través d’un augment d’ordres de magnitud en l’eficiència computacional? No pas a mitjà termini, però quan arribi potser ja haurem evolucionat prou nosaltres per a entendre millor el nou paradigma... O no?

Conclusions: Un futur per decidir

Per concloure, hem de tenir clares tres idees fonamentals:

• La integració és total: La fusió entre humans i tecnologia no és una promesa de futur, és el nostre present quotidià.
• La cadena és potent però orgànica: No hi ha hagut una planificació central. Cada innovació ha desbloquejat la següent de manera gairebé accidental.
• La responsabilitat és nostra: La tecnologia no té la capacitat de decidir els seus propis límits. Aquesta és una tasca que ens pertoca a nosaltres com a societat.

La resposta que donem avui a la pregunta sobre els límits de la màquina és la que acabarà definint com serà el món de demà.