Turisme de masses i sostenibilitat urbana
Aquest article ha estat escrit per Anna Garriga
Anna Garriga
Anna Garriga és doctora en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona i experta en economia del turisme. La seva recerca en aquest àmbit ha estat publicada en revistes internacionals de referència com Tourism Economics i Tourism Management, consolidant-la com una veu autoritzada en l’anàlisi econòmica del sector turístic.
El debat sobre el desenvolupament sostenible ha d’estar sempre present al món econòmic. És el debat d’actualitat a Barcelona ciutat on el turisme de masses posa en dubte la sostenibilitat urbana. Permetin-me començar des d’un plantejament global fins a arribar a analitzar el cas concret del turisme a Barcelona i Catalunya.
Hi ha límits al creixement?
Aquesta és una pregunta que està de moda, però no és nova en economia. L’any 1972, Meadows-Randers varen publicar el llibre Los límites del crecimiento (1) on es presentaven els resultats de simulacions del creixement econòmic a partir de les relacions amb el creixement de la població i l’ús de recursos finits de la terra. Aquesta publicació va esdevenir tot un senyal d’alerta sobre el futur del món perquè algunes prediccions eren demolidores. En definitiva, va qüestionar el model de creixement econòmic aleshores imperant, introduint al debat la importància de l’equitat i la distribució de la riquesa. Vint anys més tard, el 1992 els mateixos autors varen publicar el llibre Más allà de los límites del crecimiento (2) que avançava simulacions incorporant el fet que les noves tecnologies poden contribuir a la sostenibilitat. Des del 1972 fins ara han passat més de 50 anys i aquell senyal d’alerta respecte al model de creixement continua vigent.
En definitiva, va qüestionar el model de creixement econòmic aleshores imperant, introduint al debat la importància de l’equitat i la distribució de la riquesa.
Actualment hi ha qui defensa el decreixement econòmic. Són posicions fetes des de l’abundància i sense perspectiva de la desigual distribució de la riquesa que hi ha al món i dins el propi país. Mentre al món hi hagi pobresa i misèria, podem negar la necessitat de creixement econòmic? Des del meu punt de vista, la qüestió no és si hem de créixer o no, sinó com hem de créixer, com hem de redistribuir la riquesa per aconseguir sostenibilitat econòmica, social i ambiental. I això passa per plantejar si el model econòmic actual és sostenible.
Catalunya sempre ha estat una economia eminentment industrial i si fem memòria als anys 90’ hi va haver una croada social contra la indústria al·legant que contaminava els rius, aqüífers i l’atmosfera. Certament, aquella reivindicació social persistent i, en general, fonamentada va conduir a desplegar un seguit de normatives i segells de qualitat que a hores d'ara la indústria compleix, tot i que encara queda camí de millora per recórrer. Ara, Europa aposta per una indústria verda i lidera al món en energies renovables, per tant, s’està fent camí cap a una indústria sostenible.
I, respecte al turisme, n’hi ha massa a Catalunya?
Si llegim alguns mitjans de comunicació o escoltem a alguns líders polítics sembla que sí. De manera persistent es parla de turisme en el sentit de què n’hi ha en excés i políticament es dissenyen noves mesures polítiques restrictives. També s’ha popularitzat el terme “turismofòbia” per expressar el malestar dels veïns davant la presència massiva de turistes als seus barris. Són senyals d’alerta que fa anys que s’observen i posen en qüestió l’actual model turístic. Però cal fer una anàlisi més fina per dibuixar millor l’escenari econòmic i social.
El turisme va obrir la societat al món, l’actual grau d’obertura de l’economia catalana no és fruit de la casualitat, vàries generacions han crescut en un ambient internacional i això genera múltiples sinergies al país.
Des del punt de vista econòmic, està clar que com a país tenim avantatge comparatiu amb el turisme i és inqüestionable el desenvolupament econòmic que el turisme ha aportat a molts pobles i ciutats de Catalunya. De fet, representants d’altres països visiten les nostres zones turístiques com a model d’èxit a seguir. Des dels anys 60 a molts pobles de la costa catalana on abundava la pobresa el turisme va esdevenir una font de riquesa extraordinària. El turisme va obrir la societat al món, l’actual grau d’obertura de l’economia catalana no és fruit de la casualitat, vàries generacions han crescut en un ambient internacional i això genera múltiples sinergies al país. Hi ha exemples molt destacables en positiu de com la societat i el propi sector turístic es preocupa de la millora del model, és el cas de la Costa Brava. Reconeixent errors comesos en el procés de ràpid creixement del sector sense legislació adequada, l’any 1976 es va realitzar el primer debat per enfocar els reptes de futur, l’any 1990 el debat es va focalitzar en aspectes urbanístics, el tercer debat es va realitzar l’any 2004 i el darrer va ser el 2020 amb un debat transversal sobre el model de futur on varen intervenir totes les veus del territori. Fruit d’aquests debats, el desenvolupament de la qualitat i sostenibilitat del sector turístic ha estat molt notable.
A Catalunya, de la mateixa manera que a la indústria hi ha molts subsectors, la tipologia de turisme és molt diversa arreu del país. Sembla que hi ha prou consens en el fet que a la ciutat de Barcelona s’està assolint els límits de creixement turístic si es vol preservar un model basat en la qualitat amb una necessària regulació pública. Ara bé, els turistes a Barcelona hi són per negocis, lleure, tractaments mèdics, etc., i hi són presents tot l’any. A la resta del país el model turístic és ben diferent. Al Pirineu hi ha una marcada temporada alta a l’hivern molt dependent de la presència de neu, a la costa la temporada alta continua sent molt marcada a l’estiu, i a l’interior del país predomina el turisme rural amb una ocupació reduïda. De manera que a Catalunya hi ha comarques on el turisme esdevé la seva principal activitat econòmica i el creixement turístic real no mostra cap símptoma d’excés, ans al contrari. És a dir, quan es parla de massificació turística a Catalunya, es parla especialment de la ciutat de Barcelona perquè la realitat turística a la resta del país no té res a veure.
Quines polítiques turístiques s’han aplicat a Barcelona?
Tot just aquest any 2026 s’ha aprovat establir una taxa turística equivalent a la que fa molts anys ja hi ha a altres grans ciutats del món. L’error és aplicar el mateix model de taxa que convé a Barcelona a la resta de zones del país on el turisme no és comparable a la ciutat i on els efectes poden ser contraproduents. Una altra política que es va aplicar a la ciutat de Barcelona va ser una moratòria per impedir la construcció de nous hotels, el mercat ràpidament va reaccionar amb augments de preus, desplaçament de l’oferta hotelera als municipis de l’entorn i aparició de nous allotjaments turístics no regulats a la ciutat. És a dir, que en cap cas es va aconseguir reduir el nombre de turistes a la ciutat. I, amb aquests efectes esperables calia, com a mínim, una acurada regulació dels pisos turístics que tot just ara s’està iniciant. Però, altra vegada es repeteix l’error, es desenvolupa una normativa per regular els pisos turístics en funció de la problemàtica a la ciutat de Barcelona i s’aplica a tot Catalunya, amb efectes negatius en determinades zones turístiques on caldria promoure més turisme al llarg de tot l’any per estabilitzar i millorar l’economia.
L’error és aplicar el mateix model de taxa que convé a Barcelona a la resta de zones del país on el turisme no és comparable a la ciutat i on els efectes poden ser contraproduents.
En definitiva, a Barcelona i Catalunya hi ha avantatge comparatiu en turisme i és una font de riquesa que cal preservar, però l’experiència i el coneixement de la diversitat de models turístics presents a tot el país obliga a dissenyar mesures de política econòmica molt més avançades i precises. El turisme ha esdevingut un bé de primera necessitat especialment a Europa i Catalunya ha de definir un model amb regulació pública adequada a cada zona turística per fer possible que l’activitat sigui sostenible econòmica, social i mediambientalment.
(1) The Limits to Growth (Donella H. Meadows, Dennis L. Meadows)
